La Vanguardia, 25/12/2020 (enllaç)

Certs polítics conservadors recuperen de tant en tant la ba­talla per una Europa cristiana i els valors occidentals, com si estigués en joc una identitat amenaçada, identitat que conceben d’una manera que és incompatible amb la història i amb la pluralitat de les societats europees.

Europa no es pot definir com a sinònim d’ Occident. Les arrels històriques de la ci­vilització occidental — Atenes, Roma, Je­rusalem— no van ser europees en el sentit occidental del terme. Solem oblidar que la cultura i la civilització occidentals van tenir el seu origen a Orient. El món antic era ­oriental, no occidental. L’antiguitat clàssica i els orígens del cristianisme eren medi­terranis, en el sentit emprat per Braudel. Com els grecs, tampoc els romans no van ­tenir un sentit clar d’identitat europea, que és alguna cosa més aviat pròpia de l’edat mitjana, sinó que van concebre Roma com el centre del món. Per la seva història i encara més pel moment present, Europa no equival a ­ Occident.

Per als pobles antics, la divisió entre el nord i el sud era més significativa que la de l’est i l’oest. Durant molt de temps els Alps van representar una frontera geogràfica i cultural molt més que el Mediterrani, que era el centre de la civilització. La contraposició entre l’est i l’oest té el seu origen en el moment en què, des del segle VII, la idea d’Europa va ser articulada contra l’islam, una contraposició que va continuar al llarg de l’edat mitjana, en l’era moderna i fins al final de la guerra freda.

L’ampliació de la Unió Europea cap a l’ Est és qualitativament diferent de les anteriors; no és només un augment significatiu dels ­estats membres sinó una reconfiguració del marc civilitzatori. Amb el desplaçament de les fronteres d’Europa cap a Rússia i amb la possibilitat d’entrada de Turquia (ara allunyada per motius democràtics, no civilit­zatoris), Europa es desplaça cap a Àsia i es fa cada vegada més postoccidental i policèntrica, com va explicar molt bé Gerard De­lanty. D’aquesta manera es va superar la ­petita Europa de la guerra freda. L’am­pliació no només va fer Europa més gran; també la va transformar qualitativament. A partir del 1989, després de la caiguda del mur de Berlín, va desaparèixer la contra­posició amb l’ Est i va començar l’era d’una Europa orientada cap a la construcció del món multipolar.

Des d’aquestes premisses es pot entendre més bé quina és la resposta més apropiada per a la discussió sobre les “arrels cristianes d’Europa”. Si la identitat europea no està ­codificada en un paquet cultural, tampoc no pot definir-se en termes d’identitat religiosa. La identificació d’Europa amb el cris­tianisme –que procedeix dels Habsburg i va servir al seu moment per oposar-la a l’im­peri otomà– no fa justícia al pluralisme reli­giós d’Europa (tant en termes històrics com sociològics), però tampoc no aconsegueix fer-se càrrec de la significació que allò religiós ha tingut i té a Europa.

El problema no és reconèixer o oblidar la importància que ha tingut el cristianisme com un dels orígens d’Europa. Aquest reconeixement no pot ser just, d’entrada, si oblida que hi ha altres religions que han contribuït decisivament a configurar la identitat que ens constitueix. Aquest pluralisme està exigit per la nostra història (incomprensible sense la influència de l’islam o dels jueus), però també per l’actual composició de les nostres societats, en les quals hi viuen, per exemple, més de quinze milions de musulmans. Ara bé, la qüestió de fons rau en el fet que qualsevol referència a una cultura o religió no pot determinar la definició de la ciutadania. Europa, certament, haurà de readaptar-se a un pluralisme que no només es refereix a la varietat de religions sinó també a la varietat de significacions que la religió té per als nostres conciutadans. Però l’haurem de dur a terme al si d’aquella dissociació ­entre les creences religioses i l’àmbit públic que ha permès com cap altra la coexistència d’estils i modes de vida.

Si, enmig d’aquest pluralisme de valors, se n’hagués de destacar algun d’especialment característic, jo prendria com a punt de partida aquella aguda observació de Montesquieu que Europa ha estat sempre especialment interessada a saber quina idea tenen els altres de nosaltres mateixos. Penso que és aquesta disposició a veure’s des de fora la que està en l’origen de les nostres millors construccions i no tant una suposada defensa d’una cosa pròpia i exclusiva. I si els nostres valors fonamentals fossin un conjunt d’hàbits que han configurat una identitat que ens inclina contínuament a guardar distància respecte de la pròpia identitat? Autorelativització, reflexivitat, distància davant un mateix, curiositat, respecte, interès per la compatibilitat, voluntat de cooperació i reconeixement són les propietats d’una forma lleu d’identitat però sense la qual no podria dur-se a terme l’experiment europeu. Al Nadal europeu celebrarem coses diverses, però la felicitat que ens desitgem té a veure amb la sort de poder viure així.