La ficció política

La Vanguardia, 3/07/2021 (enllaç)

 

El filòsof Kierkegaard explica la història d’un actor que cridava sobre l’escenari “foc, foc” i els espectadors reien sense sospitar que no estava recitant el guió, sinó davant una amenaça real que aviat abrasaria to­thom. Aquesta anècdota il·lustra molt bé el contrast entre el que esperem de les obres de ficció i el món real. Els ­humans ens enfrontem a les obres de ­teatre i altres manifestacions artístiques amb la plena consciència que estem ­davant una ficció i no esperem dels ­personatges que diguin la veritat, sinó altres coses diferents. En el cas de l’incendi ­real en un ­teatre, el supòsit tàcit que un actor està fingint va impedir als espectadors d’entendre que unes flames de veritat havien interromput el codi de la ficció.

 

¿No podria estar passant que una bona part de la nostra insatisfacció amb la política es degui al fet que no la interpretem adequadament i n’esperem veritat i objectivitat en comptes de mobilit­zació i pertinença? De la mateixa manera que hem pres consciència de la ­ficció i ningú no lamenta que els seus personatges no hagin existit o es descriguin escenes immorals, necessitaríem alguna cosa com ara un descodificador per a la política en virtut del qual poguéssim interpretar adequadament, no en l’estricta ­literalitat, els gestos i els discursos desplegats a l’escenari.

 

I si la veritable educació per a la ciutadania fos alguna cosa semblant al desenvolupament d’una capacitat per entendre la lògica de la representació política, el seu caràcter d’escenificació, més bo o més dolent, però en qualsevol cas una cosa que no es pot prendre al peu de la lletra? Un ciutadà que ha entès de què va la política s’implicarà en els ­assumptes comuns i prendrà partit, però desenvoluparà també una mirada escèptica i desdramatitzada sobre el que diuen els figurants. Ens hauríem de prendre amb la serietat que es mereixen, però no més, les fanfarroneries feixistes, les expressions d’individualisme reac­cionari, la gravetat dels que se senten ofesos i humiliats amb massa facilitat, l’afectació fingida... Només aquesta ac­titud ens permetrà reconèixer quan les amenaces són de veritat i els crits d’auxili dels que es troben en perill de debò.

 

La política és una acció representa­tiva en el doble sentit del terme, com a delegació i també com a exhibició. Més que constatar fets o mesurar objectivitats, del que es tracta és de generar expectatives, formular promeses, dramatitzar per mobilitzar en un determinat sentit, guanyar-se una confiança, teatralitzar la por, la il·lusió i el rebuig. Com qualsevol persona ha pogut constatar, la política és cada vegada més una escenificació: el personatge està per davant de la ideologia, el decorat és més important que les decisions, tot és un “problema de comunicació” i els relats són els veri­tables fets. Alguns actors polítics ho denuncien i s’erigeixen en defensors de la serietat i l’objectivitat, la qual cosa no deixa de ser una altra forma de pos­tureig. Fer el ridícul és la pitjor equivocació. Semblar un comediant de Monty Python és molt pitjor que ser un malvat. El risc més gran per a un personatge ­polític és resultar inversemblant, per exemple quan promet o denuncia; l’èmfasi, la hipèrbole, el to èpic o l’afectació són aleshores els procediments més útils, però no solen aconseguir que re­cuperi la credibilitat. A mesura que la política es converteix en un espectacle, s’ha d’entendre i jutjar com a tal.

 

Comprendre el funcionament de la política equival a comprendre el funcionament d’aquests codis. Quan el principal recurs per convèncer és l’exageració, l’escenari s’omple de gestos radicals darrere dels quals no hi ha cap pensament radical, objectius sense pla, declamacions sense conseqüències, indig­nacions fingides i molta impostació. Això no significa que tot el que es digui i es faci a l’escenari de la política valgui el mateix. Tots els personatges de la ficció són inventats, però no tots ens resulten igualment creïbles. Una cosa similar passa en la política, on cadascú tria el ­nivell de dramatització que vol, però es pot equivocar i que la seva crítica resulti exagerada o no aconsegueixi generar la confiança que vol.

 

Qualsevol pot pensar en personatges polítics concrets que no han encertat amb el grau de dramatització adequat. Heus aquí alguns dels meus exemples favorits: el dramatisme d’Inés Arrimadas fa temps que va arribar al cim i ja no li queden paraules per designar una cosa que estigui més enllà de la ignomínia i la traïció; el llenguatge del cos de Macarena Olona té una suavitat que no està d’acord amb les bar­ba­ritats que diu; algú hauria d’aconsellar a Pedro Sán­chez que no es prodigui gaire en els gestos d’empatia, que en ell són poc creïbles; per a qualsevol que vegi les coses amb una mica de distància, els líders del procés ja no transmeten credibilitat quan diuen que ho tornaran a fer (i així ho saben els que els acusen precisament que ho tornaran a fer). Ni tan sols ho van fer la primera vegada...

 

Un no s’ha de prendre la política massa serio­sament per poder-se-la prendre amb tota la serietat que mereix. Aquesta serietat exclou el cinisme de considerar que qualsevol representació val el mateix, que tot el que es digui a l’espai públic és igual. Si l’estètica té les seves normes, també les té la política escenificada. Els personatges que deambulen per l’escenari polític es construeixen una identitat que el públic pot acceptar o no. Hi ha veritats i mentides, per descomptat, però la política és més aviat el ter­ritori d’allò versemblant. Veiem tot sovint escenificacions acceptables i d’altres d’exagerades o ridícules.

 

Per part de la ciutadania, la qüestió decisiva és trobar el punt de descreença adequada sabent que la completa indiferència davant el que es declama pot ser tan deletèria com prendre-s’ho al peu

de la lletra. L’escepticisme i la credulitat han d’estar equilibrats per entendre la lògica de la política. D’aquesta manera, quan algú cridi “foc” sabrem si cal sortir corrents o només està provant d’escalfar interessadament l’espectacle.

Instituto de Gobernanza Democrática
Instituto de Gobernanza Democrática
Libros
Libros
RSS a Opinión
RSS a Opinión