La Vanguardia, 13/03/2021 (enllaç)

Hem assistit al llarg d’aquests mesos a un des p ciència en plural i que tot el desenvolupament científic no arribarà a dissipar completament la ­ignorància insuperable que acompanya la nostra condició hu­mana i forma part de la complexitat del món en què ­ vivim .

La crisi del coronavirus ha proporcionat un pro­tagonisme insòlit a la ­ciència. En l’imaginari popular (i també en els pressupostos públics), quan es parla de ciència es pensa fonamentalment en les ciències dures i es pensa ben poc en la pluralitat de sabers que han d’intervenir per interpretar i resoldre els principals problemes a què s’enfronta la humanitat. Per citar només un parell d’exemples, entre els molts que es podrien esmentar: obrir o tancar les escoles és, per descomptat, un assumpte de gran rellevància epidemiològica, però també una cosa sobre la qual tenen molt a dir educadors, sociòlegs i psicòlegs; en la discussió sobre l’administració de les vacunes apareixen problemes de preferència i obligatorietat que han d’atendre criteris epidemiològics però que també plantegen interrogants per als quals es necessita l’aportació de l’ètica, el dret o la sociologia. De quina manera definim les necessitats i les prioritats? Quines li­mitacions de la llibertat estan justifi­cades i fins a quin punt? Qui té la le­gitimitat última per prendre les deci­sions, el poble, els seus representants o els experts? Amb quins criteris es conclou que algú pertany o no a un grup de risc? Qüestions com aquestes exigeixen una reflexió crítica que no es pot basar únicament en els coneixements dels qui es dediquen a les ciències naturals o de la salut, per molt exactes que siguin.

Quan diem que és l’hora de l’aprenentatge tendim a pensar exclusivament en l’escola i els científics, com si desconeguéssim que el desafiament es refereix a tothom, a les institucions i a les empreses, a la intel·ligència col·lectiva de la ­societat, a la nostra manera de comunicar i construir les ciutats... És una tasca tan formidable que requereix l’aportació de tots els punts de vista possibles, una gran mobilització cognitiva que implica també combatre no poques rutines que impedeixen a una societat efectuar aquest aprenentatge.

L’altra qüestió inquietant és què passarà amb el saber i, sobretot, amb la ignorància en el futur. No hi ha cap avenç en el coneixement que no ens posi alhora davant un abisme d’ignorància. Desconèixer-ho és el que explica que la percepció pública de la ciència passi amb tanta facilitat de l’eufòria a la decepció i la desconfiança.

Altres èpoques de la història han formulat el desig d’adaptar-se a les noves circumstàncies del món havent pogut cartografiar-lo o sabent almenys que tot era qüestió d’avançar en una direcció coneguda; a nosaltres ens toca provar d’identificar aquesta direcció enmig d’un temps i un espai que s’han multiplicat en sentits i direccions. Tenim la sensació d’estar entrant en un nou món, ­però encara no en tenim prou coneixement, el coneixement que seria necessari perquè aquest trànsit es dugués a terme sense sobresalts i amb la preparació necessària. Probablement aquest desajust entre les noves realitats i els coneixements disponibles ha existit en tots els moments de canvi en la història de la humanitat, però ara s’aguditza perquè el pas es fa de manera accelerada i enmig de crisis que encara no hem acabat d’identificar. Un món nerviós i accelerat, interdependent i complex, no és una cosa que es pugui albirar d’un cop d’ull que ens proporcioni certeses absolutes.

Hauríem de sortir d’aquesta crisi sa­nitària coneixent no només més coses (noves vacunes, dades socials, desco­briments biològics... ) sinó amb un millor coneixement de la nostra condició ­humana, és a dir, tant les seves possibilitats com els seus límits. Forma part d’aquest aprenentatge gestionar bé les nostres expectatives, promeses i frustracions, no deixar d’intentar allò a què hem d’aspirar, reconèixer les nostres limitacions i conviure amb aquelles petites o grans frustra­cions que es produeixen quan no hem estat capaços d’aconseguir, en part o del tot, allò que preteníem.

La crisi sanitària no ha estat conseqüència de cap conspiració i la sortida no serà un acte de màgia o bruixeria. La raó i la llibertat són les principals facultats de què disposem per entendre i gestionar aquest context limitant en el qual ens movem. Tant els qui asseguren que això ens posarà per fi en la direcció correcta com els qui estan convençuts que hi tornarem s’equivoquen en un assumpte central: els humans som éssers que estem experimentant contínuament, que ens adaptem , que discutim sobre la interpretació més adequada del que ens està passant, que aprenem, encara que sigui tard i malament, però que tot això ho fem en un context en el qual hi ha elements de necessitat i de llibertat. La pregunta sobre si aprendrem de la crisi no es pot contestar perquè aquestes dues condicions (la necessitat i la llibertat) són molt imprevisibles. Quins seran els nostres marges d’acció, quins nous desafiaments ens amenacen , són coses que es poden anticipar i s’han d’anticipar en la mesura del que sigui possible, però que no se’ns revelaran amb tota claredat . I que som éssers realment lliures s’acredita en el fet que no sabem per endavant com reaccionarem als esdeveniments que se’ns vagin presentat; ni els greus errors que hem comès al llarg de la història (també d’aquest any històric) ni els èxits o les gestes (que n’hi ha hagut en abundància durant la crisi sanitària) no ens per­meten fer pronòstics segurs. Més encara: en aquesta indeterminació del futur rau la grandesa de la nostra fràgil condició. No acceptaríem renunciar a la nostra llibertat si aquesta fos la condició d’un futur segur. Allò que hàgim d’aprendre, fem-ho en l’entorn obert i indeterminat de la llibertat i la democràcia nera.