La Vanguardia, 5/06/2021 (enllaç)
L’aparició i el desenvolupament d’internet han estat vinculats a expectatives de desterritorialització, generant en uns casos eufòria i en d’altres inquietud, sota l’impuls d’una cultura ciberllibertària o suscitant el debat sobre l’àmbit més adient per a una regulació adequada. El text que expressa més bé la desterritorialització de l’espai digital va ser la Declaració d’independència del ciberespai de John Perry Barlow (1996), on es proclama l’arribada d’un món que és a tot arreu i enlloc, i s’adreça un missatge molt contundent a qui aspiri a qualse-vol forma de control: “On nosaltres ens ajuntem, no teniu sobirania”.
El debat entre xarxa i sobirania, entre lògica de la connectivitat i lògica de la jerarquia, no ha deixat de produir-se, entre altres raons, perquè el món digital no ha adoptat una direcció respecte d’una altra, sinó que ha resultat d’una combinació de principis que se suposaven incompatibles, cosa que ha donat lloc a una peculiar hibridació.
Encara que tot allò relatiu a internet sembla desafiar les categories de l’estatalitat, els límits nacionals i la lògica de la territorialitat, hi ha fenòmens que parlen d’una fragmentació i renacionalització, com les qüestions de la seguretat, la protecció de dades i patents o el sistema de dominis, mentre que simultàniament ha crescut una altra dimensió territorial: la seva creixent significació geoestratègica.
En aquest context de desterritorialització, renacionalització i competició geoestratègica és on neix la idea d’una sobirania digital europea. Què s’ha d’entendre sota una apel·lació tan estranya com sobirania digital quan tant la pròpia naturalesa d’Europa com la del món digital semblen respondre a una lògica postterritorial? La sobirania a què s’aspira té ben poc a veure amb la seva accepció clàssica, vinculada a la moderna estatalitat i formulada com una pretensió exclusivista de la Unió Europea, que no és ni un Estat ni una mera agregació d’estats. La meva proposta d’interpretació consisteix a considerar la sobirania com la capacitat de mantenir el propi model en competició davant d’altres.
La sobirania digital europea està vinculada a una batalla global pel model de digitalització. La Xina, els Estats Units, Rússia i la Unió Europea es troben ara en una competència de diferents idees de digitalització. Hi ha en joc la concepció de la privacitat, dels drets humans, de l’economia de les plataformes i, en última instància, com s’haurien de relacionar els mercats, els estats i les societats. Amb la digitalització comença una nova mena de conflictes en la política global entorn dels estàndards acceptables i universalitzables. Els Estats Units, la Xina i la Unió Europea representen, respectivament, la digitalització com a negoci, com a instrument de poder o com un àmbit en què s’ha d’aconseguir un equilibri de valors socials i democràtics. Hi ha grans diferències entre Europa i la Xina relatives a drets humans i llibertats polítiques, però també entre Europa i els Estats Units quan parlem de protecció de la privacitat en relació amb qüestions de seguretat.
A Europa, el terme sobirania digital s’empra per referir-se a una esfera digital ordenada, amb determinats valors, regulada i segura, que resol les demandes de drets i llibertats individuals, la igualtat i la competició econòmica justa. El que es defensa així és un mercat que no expulsa els humans, uns procediments de decisió que no ens abandonen completament a l’automaticitat, uns algoritmes que no discriminen, unes dades enteses com a bé comú, una governança que impedeix el poder absolut dels gegants digitals.
Aquest model europeu és desacreditat per dues raons contraposades: per massa interessat i per massa ingenu. Segons la primera acusació, el que Europa pretendria és internacionalitzar els seus criteris per externalitzar així els costos de la pròpia adaptació i no perjudicar la seva competitivitat. Ara bé, Europa té tot el dret a reclamar la universalització dels seus criteris si els considera adequats, malgrat que la beneficiïn. El fet que certs valors serveixin als propis interessos no necessàriament els deslegitima.
L’altra acusació, la d’ingenuïtat, veuria aquest plantejament de la Unió Europea com a lesiu per a la seva competitivitat. La realitat, però, és una mica diferent. Pensem en el tema de la protecció de dades. Una mesura exigent que en principi estava pensada per a l’espai europeu ha estat presa com a model en altres legislacions, adoptada per empreses no europees, i acaba així protegint la privacitat de molts ciutadans fora d’Europa. La raó d’aquesta curiosa protecció és que les empreses globals no volen abandonar el mercat europeu. La mobilitat de les dades les sotmet de fet a una regulació europea que es converteix així en transnacional, ja que per a moltes empreses és més eficient i barat seguir la normativa europea a tot el món per operar d’acord amb estàndards diferents. D’aquesta manera Europa amplia de facto l’abast territorial de la seva legislació en matèria de protecció de dades. Si per sobirania entenem la capacitat de fer valer cap a fora els propis criteris, aquí tenim un exemple il·lustratiu, encara que sigui paradoxal, no tant en la lògica del poder clàssic dels estats nacionals, sinó d’acord amb la realitat de la digitalització.
La interdependència global requereix estàndards globals, la qual cosa és un incentiu per a una economia en què el desplegament depèn precisament que aquesta estandardització sigui com més àmplia millor. En l’espai digitalitzat, la idea de sobirania com un atribut que indiqués hegemonia i control (absolut i exclusiu sobre el propi territori) té poc sentit. La sobirania digital europea s’ha de pensar, en canvi, com una propietat que inclou reputació, capacitat d’influència i regulació intel·ligent. Aquesta sobirania ja no pot ser entesa des dels atributs clàssics de l’Estat nacional que s’haurien pogut traslladar a l’àmbit paneuropeu; es tracta més aviat de complementar el poder intern de la Unió Europea amb la batalla per una harmonització global posant en relleu els seus beneficis potencialment universals. En aquest sentit, la sobirania digital europea depèn del fet que s’avanci en la governança de la interdependència global amb els criteris que Europa defensa i promou.