L’ocàs de la creativitat política

La Vanguardia, 13/02/2021 (enllaç)

 

L’historiador Luciano Canfora narra d’un tal Monsieur de Languais, cap a les vigílies de la Revolució Francesa, que “va tenir la dissort de patir dos processos, un incoat per la seva dona amb l’acusació d’impotència i l’altre per una amant per haver-li donat un fill. Tothom deia que almenys en guanyaria un dels dos, però en canvi els va perdre tots”. Aquesta història il·lustra molt bé el fet que tot sovint els humans plantegem reclamacions contradictòries o formulem expectatives que no són compatibles.

 

La relació entre la ciutadania i els seus governants és plena de paradoxes d’aquest estil. Podem advertir-ne una en la contradicció d’acusar la política de no innovar i exigir que es faci d’una manera que impossibilita la innovació. Lamentem que la política sigui tan repetitiva, que no resolgui problemes, però alhora la volem sotmetre a un tipus de control que desincentiva els polítics per prendre qualsevol decisió arriscada. Volem polítics que no s’equivoquin i que arreglin els problemes (per a la qual cosa caldria arriscar, incrementant així la possibilitat d’equivocar-se). La intenció de con­trolar millor els qui ens representen no és només legítima sinó també molt necessària, però certes maneres de fer-ho tenen com a efecte indesitjat generar una mena de polítics sense creativitat i un sistema polític on la seguretat s’erigeix en valor absolut. Preteníem empoderar la ciutadania i el que fem és donar un poder excessiu als funcionaris, guardians de la rutina.

 

Trobem dos exemples d’aquesta disfuncionalitat en la sobrevaloració de la transparència i en certa manera d’entendre la regeneració democràtica. En els dos casos es tracta de protegir valors essencials de la democràcia, per descomptat, però en els quals la intenció ens pot jugar males passades.

 

La transparència és un principi cada vegada més reclamat per millorar la qualitat democràtica. Com sembla suggerir la intuïció –i es tradueix en un estès lloc comú–, com més visible sigui el procés polític, més capaç serà la ciutadania de vigilar-lo críticament. Ara bé, igual com més informació no significa sempre i necessàriament millor coneixement, l’espectacularització de la política no ens l’està fent més com­prensible. Diuen els físics que una partícula mo­difica el comportament quan és observada. Si això passa al món material, què no deu passar al món social. Els polítics, que saben que són així observats, tendeixen a sobreprotegir les accions i discursos fins al punt d’encotillar la comunicació i no dir realment res, de ser massa previsibles. En ocasions es confon transparència amb exhibició i se’ns mostren els aspectes més insignificants de la seva vida privada, que ens amaguen el que de debò ens hauria d’interessar, la seva vida pública. I si exaltem la transparència fins al punt de condemnar la discreció estarem impossibilitant certs acords que són impossibles quan els processos de negociació són retransmesos en directe.

 

L’altre cas de disfuncionalitat té a veure amb certes mesures de regeneració democràtica que es van adoptar en el seu moment per combatre la corrupció. En plena pressió popular per elevar les ­exigències d’integritat cap als polítics es van aprovar lleis que obligaven a dimitir qui tingués la condició d’investigat. Ningú no dubtava llavors que l’amenaça d’un càstig anticipat dissuadiria les ­males pràctiques i cap força política no era capaç d’oposar-se a les mesures de més duresa, ni tan sols a aquelles que poguessin entrar en contradicció amb la presumpció d’innocència o que donessin un poder inusitat als jutges per ­condicionar abans de la corresponent investigació i eventual condemna la composició dels governs.

 

La pressió populista impedia de veure fins a quin punt aquesta seve­ritat desequilibrava la di­visió de poders i in­centivava en els polítics una conducta que està en contra­dicció amb el que ­n’esperem. El que es premiava d’aquesta ­manera no era una mena de compor­tament més ètic sinó més conservador. Si per prendre una decisió ­política ar­riscada calien informes previs, a partir de tals disposicions els polítics ­demanaran més informes tècnics, probablement per acabar no fent res. D’aquesta manera no és la ciutadania la que s’empodera sinó els tècnics i els ­funcionaris.

 

La gran pregunta que ens hauríem de fer és per a què hi són els polítics i per a què els necessitem. Si recorrem tot el nostre sis­tema polític, des de la gestió administrativa fins al nivell dels representants al capdamunt, constatem més incertesa pel que fa a les decisions que s’han d’adoptar. L’Administració és un espai on el risc és molt reduït gràcies a diversos protocols i rutines; en el pla més pròpiament polític és on es prenen les decisions que, des del respecte als procediments administratius, per descomptat, es refereixen a assumptes per als quals hi ha menys evidències i més contingència, on es fan les grans apostes polítiques. La confrontació ideolò­gica és allà més gran precisament perquè les decisions no estan fixades per una objectivitat i uns ­sabers experts indiscutibles. Allà hi ha, per cert, els qui tenen més legiti­mitat democràtica perquè elegim els nostres representants polítics i no els funcionaris.

 

Hi ha una zona de ­fricció entre l’Adminis­tració i els representants polítics. La fricció entre els criteris administratius i les di­rectives polítiques és beneficiosa per a tots dos. Podríem sintetitzar-ho en la idea que l’Administració corregeix la fri­volitat dels polítics i els polítics cor­regeixen el conservadorisme dels fun­cionaris. Quan parlem d’autonomia de l’Administració o de primacia de la ­política no estem parlant d’una sepa­ració estricta o d’una jerarquia rígida, ­sinó de dues dimensions de la gover­nança democràtica que han de ser harmonitzades.

 

Aquest equilibri sembla haver-se trencat en benefici d’una manera de fer po­lítica que respon amb exactitud a la manera com Foucault caracteritzava el ­poder com a “pobre en recursos, auster en els mètodes, monòton en les tàctiques que fa servir, incapaç d’invenció i condemnat a repetir-se sempre a si mateix”. Si ens resulta difícil contestar la pre­gunta sobre per a què serveix la política, po­dríem substituir-la per aquella que es planteja a qui beneficia aquesta des­politització.

Instituto de Gobernanza Democrática
Instituto de Gobernanza Democrática
Libros
Libros
RSS a Opinión
RSS a Opinión