La Vanguardia, 23/10/2020 (enlace)

Els nostres debats públics són en general banals i de confrontació, però de tant en tant toquen un assumpte de gran rellevància. Aquest ha estat el cas del manifest d’un grup de ­científics que advertien recentment que, de la gestió de la pandèmia, els polítics en tenen el­ poder però no en saben res, la qual cosa permetria deduir que els científics en saben però no tenen poder.

Caldria sostenir amb bones raons el contrari –que els polítics poden menys del que sembla i els científics saben menys del que pensem–, però provem més aviat d’iden­tificar el paper de cadascú en la presa de decisions polítiques, especialment en aquelles que tenen grans conseqüències socials, com totes les relatives a la pandèmia actual.

Els problemes polítics i socials més importants requereixen una gran quantitat de coneixement científic i els que lideren les institucions polítiques no el tenen, per la qual cosa s’han d’assessorar conve­nientment. La política no és practicable avui sense un recurs continu al saber ­expert.

Fins aquí el manifest planteja una exigència indiscutible, però ho fa d’una manera que és qüestionable per dues raons: perquè sembla no tenir en compte la naturalesa del saber expert i per suggerir que la funció de la política s’esgotaria en implementar el consell científic rebut. Les dues suposicions són menys evidents que el que donen a entendre els signants del manifest i semblen desconèixer el sentit o la funció de la política en una societat democràtica, assumpte sobre el qual, per cert, altres científics —des del dret, la sociologia, la ciència política o la filosofia— han fet aportacions dignes de ser tingudes en compte. D’altra banda, que el judici dels científics sigui molt important no vol dir que el polític no l’hagi de ponderar amb altres criteris.

Cal pensar d’una altra manera les condicions sota les quals el coneixement pot i s’ha de fer present en el procés polític. La dissensió dels experts, la qüestionable valoració científica dels riscos i el potencial amenaçador d’algunes innovacions científiques han contribuït a qüestionar la tradicional imatge de la ciència com una instància que subministrava saber objectiu, segur i de validesa universal. A quins epidemiòlegs hem de fer cas, als que eren partidaris de la immunitat de ramat o als que defensaven els més estrictes confinaments? Que potser els científics i els experts no s’equivoquen mai?

Davant el somni tecnocràtic, el cert és que la ciència és una veu més en el concert, i les lògiques polítiques, ètiques o ideològiques es fan valer també com a punts de vista legítims a l’hora d’adoptar les decisions. La ciència assessora, però no substitueix.

Hauríem de pensar la relació entre ­ciència i política no com a submissió d’una a l’altra (en qualsevol de les dues direc­cions), sinó com un procés argumentatiu. Els problemes polítics han de ser traduïts al llenguatge de la ciència, però alhora les respostes dels científics no són aplicables a la política mentre no hagin estat traduïdes al format de les decisions polítiques. No hi ha una traducció im­mediata dels judicis científics en decisions polítiques, com tampoc una justificació científica de decisions prèviament adoptades.

La decepció dels polítics perquè no els proporcionen consells clars i segurs es correspon amb la decepció dels científics perquè freqüentment el seu consell no és escoltat. La qüestió és com organitzar l’assessorament de manera que se satisfaci la doble exigència que el consell sigui veritable i viable, que compleixi les exigèn­cies d’objectivitat i legitimació. En el moment de la decisió és on es fa valer aquella frase d’ Andròmaca en la tragèdia Hècuba : “Quan els marins enfronten els vents ràpids, una multitud de savis reunits no val com una intel·ligència més comuna però sobirana”.

En tot cas, al pensar les relacions entre saber i poder, convé tenir en compte que ni un en sap tant ni l’altre pot tant. Tots dos poden consolar-se mútuament d’haver perdut els seus antics privilegis i compartir la mateixa incertesa, sota la forma de perplexitat teòrica en un cas i com a vertigen davant la contingència de la decisió en l’altre. Quin privilegi ha perdut el poder? La prerrogativa de no haver d’aprendre i dedicar-se simplement a manar. I quin és el que ha perdut el saber? Doncs ha perdut aquella seguretat i evidència que li permetia prescindir de tota exigència de legitimació; ara és més visible la seva inexactitud social. Per això el problema ja no és com compaginar un saber segur amb un poder sobirà, sinó com articular-los per compensar les debilitats d’un i l’altre amb l’objectiu de combatre junts la creixent complexitat del món.