La Vanguardia, 6/11/2020 (enllaç)

De tant en tant se suscita un intens debat sobre per què s’equivoquen les enquestes, però em temo que això és un cas concret que acredita una dificultat més general de predir els esde­veniments futurs. No vam anticipar la crisi econòmica ni la sanitària. Tractant-se de decisions polítiques col·lectives, el curs dels esdeveniments segueix sent una capsa de sorpreses i això que no ens falten instruments d’anàlisi i predicció. El Brexit va ser una sorpresa, com ho ha estat el resultat obtingut per Trump en les recents eleccions americanes.

Quines són les causes d’aquesta imprevisibilitat? Unes tenen naturalesa objectiva, es deuen a la mateixa realitat de les nostres societats, i d’altres podrien explicar-se per factors subjectius, un error a l’hora de percebre esdeveniments futurs.

El primer conjunt d’explicacions procediria del tipus de societat en què vivim , la qual cosa unida a l’acceleració dels temps dificultaria qualsevol anticipació dels canvis. Una societat menys estructurada és més imprevisible. Vivim en un espai que la crisi de la repre­sentació i les institucions de la in­termediació ha deixat buit, emocionalment i cognitivament desregulat, amb prou feines protegit davant qualsevol desinformació o manipulació emo­cional. És difícil entendre com fun­ciona una societat així i ­calcular-ne el comportament. En ­tenim un exemple en el desconcert que ens van causar les recents pro­testes contra les me­sures de limitació de les llibertats per fer front a la pandèmia . No sabíem si els que protes­taven ­venien de l’esquerra o de la dreta, si eren.

Aquesta inintel·ligibilitat de la ­societat contemporània es podria ­explicar també per causes subjectives. La fragmentació i polarització de les societats ens incapacita per entendre no només les possibles raons dels ­altres sinó per preveure’n el comportament. La segregació ideològica, informativa, urbana i laboral fa que visquem en mons realment ­diferents. Una de les conseqüències d’aquesta ruptura és la incapacitat d’entendre’s els uns i els altres, no només des del punt de vista de compartir ­objectius comuns o compromisos de ­solidaritat, sinó també des del ­­me­rament cognitiu: fer-se càrrec del que els passa als altres, de les raons del seu malestar, abans de denigrar el fet que no tinguin solucions veritables o es deixin seduir per ofertes polítiques que no representen cap solució.

No hauríem de subestimar mai la fortalesa del que odiem , ni permetre que les nostres preferències es convertissin en prejudicis. Tendim a infravalorar el que menystenim i això ens porta a cometre molts errors. Recomanava Spinoza “no riure’s de les accions dels homes, no deplorar-les, menys encara maleir-les, simplement comprendre-les”. Faríem bé de seguir aquest consell, no tant per­ ­raons morals com cognitives: quan ens obstinem a jutjar sense entendre solem acabar fent males anàlisis i equivocant-nos també en el combat contra allò que detestem . Que el seu comportament no respongui als nostres criteris de racionalitat no vol dir que no tingui explicacions.

L’elit a la qual em refereixo es distancia de les pulsions populistes no tant perquè té una idea superior de democràcia, com perquè no pateix les amenaces de precarietat als més castigats per la crisi ni comprèn les pors dels de baix. Les elits dirigents no estan entenent bé el que passa en el si de les nostres societats, probablement perquè es troben en uns entorns tancats que els impedeixen fer-se càrrec d’altres situacions. En la seva boca, la paraula populisme s’ha convertit en una còmoda etiqueta amb què designar allò que rebutgen i per no haver d’abordar els qüestionaments que certes inquietuds socials fan dels nostres sistemes polítics. El liberalisme no aconsegueix comprendre a quina mena de demandes respon el popu­lisme i es consola pensant que l’extravagància d’alguna de les seves peticions o la incompetència de certs líders li ­permet desqualificar-lo en el seu conjunt. Els que han passat per la direcció dels assumptes públics no han entès que una persistent desigualtat i diferència d’oportunitats està resultant corrosiva per a la democràcia.

No podem quedar-nos en una denúncia de la naturalesa demagògica i irracional del populisme, menys encara si només ens fixem en alguna de les seves expressions més delirants. No fa falta compartir la causa del seu malestar (en ocasions un autèntic desvari, com quan la por es canalitza en odi al migrant, oposició a la societat oberta o menyspreu per la ciència) per entendre el problema del qual són símptoma. La solució als greus problemes de les societats democràtiques passa per entendre bé el que expressa un disgust que sovint no aconsegueix formular-se adequadament, designar els seus adversaris o elegir qui pot resoldre’ls.